Compartir, és la nostra major riquesa. Aquest és el lema de la campanya d’aquest curs de Mans Unides pel proper cap de setmana 8 i 9 de febrer. La nostra diòcesi de Girona ha d’ajudar a finançar el projecte d’unes clíniques mòbils per a millorar la salut matermo-infantil en 17 barris de Calcuta (Índia) per un import de 100.849,00€. Les col·lectes d’aquell dia aniran destinades a aquesta finalitat. Moltes gràcies!

 

•COMPTES PARRÒQUIA

INGRESSOS		DESPESES
En efectiu.	808,94	Alarmes.	47,84
Amb targeta.	100,00	Elevador Quota.	78,62
Aportaciones Periodiques.	925,66	Solidaritat Quota	230,00
TOTAL INGRESSOS.	1.834,60	Partícules.	9,9
		Telefon.	72,15
		Tintorería.	16,50
		Jardinería.	84,80
		Gas olí.	2.625,00
		Electricitat.	209,72
		Despeses banc.	0,48
		Total despeses	3.375,01

 

Aquest mes comencem a donar el comptes pel més natural, tenim com Ingressos els periòdics de cada any i com a despesa important el gas i oli de la calefacció.

Haureu vist que aquest any els que ho teniu demanat, no heu rebut la certificació de l’import donat per la declaració d’IRPF.

Seguint les instruccions del Bisbat no cal, ja que es traspassen les dades directament a l’Agencia Tributària, tot i això, si algú el desitja o li fa falta pot demanar-ho i es confeccionarà.

Com sempre agrair a tothom la generositat que permet tirar endavant la parròquia.

• ES VOLEN CASAR, I PREPAREN EL SEU EXPEDIENT AL DESPATX INTERPARROQUIAL:

L’Alejandro José Cardenas Peñalver de Ripoll amb l’Alba Molledo Varo, de la parròquia de Palau-sacosta.
En Carlos Pigem Xammar, de Lleida; amb la Cristina Garcia-Bragado Ferrando, de la parròquia de Palau-sacosta.

• LES MANS DE DÉU

Crist no té ara més cos que el nostre,
no té més mans ni peus sobre la terra
que els nostres.

Nosaltres tenim els ulls pels quals ell mira amb compassió aquest món,
nosaltres tenim els peus
amb els que ell camina per fer el bé.
Amb les nostres mans ell
beneeix tot el món,
nosaltres som les mans,
els peus, els ulls de Crist.

Nosaltres som el seu cos.
Utilitzem doncs el do
dels nostres cossos
perquè Crist visqui en el món,
de manera que tots sentin
el teu toc de sanació.
Amén

(Atribuït a Sta. Teresa d’Àvila)

Senyor, el món no és pas molt bonic.
Els homes tenen fam, de pa sobretot,
però també de tendresa, d’amistat i d’amor.
Els homes moren, mancats d’esperança,
perquè no tenen raons per a viure.
No és or ni plata el que ells
esperen de nosaltres.
Ells volen que nosaltres els diguem
qui són i d’on venen,
per què viuen i a on van.
Ells volen sentir de nosaltres
que la seva vida és útil,
que tota vida val la pena d’ésser viscuda.

Senyor, jo voldria dir a tot home,
al paralític, al coix, a l’humiliat, al ferit:
“Comença a viure, a creure, a esperar.
camina, salta; tu pots dansar de joia”
Jo voldria retornar la força a les mans cansades,
la fermesa als genolls que vacil·len.
Jo voldria lluitar amb tots els homes
perquè el desert d’aquest món
esdevingui un jardí
i que sobre la terra dels homes
s’hi pugui veure la tendresa de Déu.

Desperteu-me, Senyor, renoveu-me.
Doneu-me el vostre Esperit i que m’agafi tot sencer.
Llavors, en el vostre nom,
repartiré aquesta vostra esperança a mans plenes.

Amén.

• Anar amb Jesús…

Per escampar l’Esperança

Som pelegrins en un temps, en un espai determinat, en una realitat que ens envolta, i que com a cristians ens aferrem a la persona del Crist. Enmig del temporal d’un món tan trasbalsat, amb unes situacions de gran complexitat com les que ens toca viure, sovint podem caure en la simplificació de la vida a un mer espectacle. L’actitud jubilar – d’alegria- que ens demana el papa Francesc és la de sintonitzar amb les persones d’aquest nostre entorn per ser portadors d’Esperança.

Una de les grans mancances d’aquest nostre temps és l’Esperança. Vivim en el temps de la por i del neguit. La por ens paralitza i el neguit ens tanca l’ànima a tenir futur. Viure de l’Esperança és viure amb un “to vital” que va més enllà de l’optimisme d’un instant. És l’alegria serena de la confiança de la fe, que per la força de l’amor esdevé mirada que s’alça cap a un nou demà.

Estem en uns moments de crisi. Paraula que a molts espanta. Però què en el seu sentit més orígens fa referència a un temps de canvis! Per tant, estem en uns moments de reptes. En uns moments d’oportunitats. Un temps Kairós de Déu, per acceptar la realitat i donar-li un nou sentit i significat. En paraules del papa Francesc “no vivim simplement una època de canvis, sinó un canvi d’època”. I això a tots els nivells. I al mateix sentit d’Església com a la presència de Déu en el món afecta de manera directa i punyent.

No és ara ni aquí l’espai per l’anàlisi de la situació, complexa i amb moltes connexions. Però convé dir que Déu sempre en manifest en la història de cada moment i circumstància. I en aquests moments també. Hem de poder llegir i interpretar els “signes del temps” com una capacitat d’inspiració per escampar esperança. Malgrat les dificultades, un cert cansament i desànim de molts.

La secularització i la pèrdua del valor de la fe és un dels problemes principals que tenim. I no és només una qüestió social, sinó que massa sovint les nostres comunitats viuen una fe dèbil, feble i apàtica; que dificulta viure la proposta joiosa i transcendent del missatge de Jesús.    La dimensió existencial i espiritual de la fe de les persones és quelcom important i que marca la vida de cadascú. “Déu està més a prop dels nostres cors, del què ens pensem” deia sant Agustí. Cal que mirem als ulls de les persones, per trobar l’alegria d’una fe que dona sentit al que fem i perquè ho fem.

Cal que ens sentim a prop la vida de cada persona;  i així albirar com a propis una vida d’esperança, que doni confiança de viure amb un projecte. Cal que convertim la proposta de Jesús en quelcom que ens faci creatius, amb entusiasme per la seva paraula i vida. Hem de deixar l’escepticisme i la deixadesa per trobar la veritable paciència, que ens faci respectar processos i camins, però junts anar amb Jesús i ser peregrins d’Esperança.

Mn. Jordi Reixach i Masachs

Girona, 9 de febrer de 2025.