EL RELLOTGE DE SOL
La sardana és una dansa realitzada en grup i en cercle, que es balla a Catalunya.
Els participants s’agafen de les mans per parelles, entenent com a parella un home que agafa amb la mà dreta a una dona, i aquesta al seu torn a un altre home, resultant per tant un patró altern d’home-dona-home-dona. L’èxit de la sardana com a dansa social radica en el seu caràcter de dansa oberta que admet un nombre altament variable de parelles i que, al menys a nivell públic, no requereix especials condicions físiques per a la seva pràctica.
Encara que en el seu origen la música va ser tocada per solistes o mínimes agrupacions instrumentals de composició variable, la sardana és tocada actualment per una cobla -una banda de vent amb contrabaix-, que consta de dotze instruments tocats per onze músics. Quatre d’aquests instruments -tenora, tible, flabiol i tamborí- són instruments típicament catalans o versions diferenciades només usades a Catalunya. Els altres -trompeta, trombó, fiscorn i contrabaix- són més convencionals.
El creador de la sardana moderna va ser José María Ventura Cases (Alcalá la Real, Jaén, 2 de febrer de 1817 – Figueres, 24 de març de 1875), conegut popularment com Pep Ventura.
Considerava l’extensió melòdica de la sardana massa limitada, sempre de 96 compassos i de tot just 2 minuts de durada. Per això es va implicar en la renovació de la sardana, amb obres d’un nombre il·limitat de compassos (sardana llarga) enfront de la tradicional (la curta). Va afegir a la cobla (agrupació musical tradicional catalana) els instruments de vent i, en els seus inicis com a compositor de sardanes, es va inspirar en sarsueles i òperes d’èxit en l’època. La popularitat i extensió de la sardana van créixer considerablement en les últimes dècades de segle XIX. La composició de la cobla i la coreografia actual de la dansa van ser fixades i unificades al segle XIX, encara que persisteixen variants i usos locals.
Mn. Frederic Pujol i Tarrés ha compost vàries sardanes:
Tres per a corals:
El Canigó (1974), La Font de les Fontiques (1980), Lloança a Les Planes (1985).
I també nou per a cobla:
La Font de les Fontiques (1980), A l’ermita de Sant Cristòfol (1981), L’Aplec del Vilar (1982) Capvespre a Riudellots (1983), El Rellotge de Sol (1986), Lloança a Les Planes (1987), Palau-sacosta (1997), Princesa del Collsacabra, (2009) i Rupit, perla del Collsacabra (2010).