La Parròquia de Palau-sacosta

Telèfons: 627 94 28 68

Suplement full 22 de novembre de 2026

Suplement full 16 d'agost 2026

Avui,  FESTA DE CRIST REI

PREGUEM . . .

  • EN LES MISSES D’AQUEST MES PREGAREM:

Dissabte 7 de novembre: Consol Sánchez
Dissabte 14 de novembre: Antonia Morell i Joan Gómez
Dissabte 21 de novembre: Jordi Bosch Lloret i Lluís Feliu
Dissabte 28 de novembre: Família Planas-Pascual i Mn.Frederic.

  • INFORMACIONS DE LA UNITAT PASTORAL

DEDICACIÓ DE L’ESGLÉSIA DE SANT JOSEP

El proper dimarts, 24 de novembre, celebrarem l’aniversari de la dedicació de l’església de Sant Josep. El 24 de novembre de 1954, el bisbe Josep Cartañà va dedicar el nostre temple al culte. Aquesta data ens convida a recordar amb gratitud el camí recorregut per la nostra parròquia. Al llarg dels anys, l’església ha estat lloc de pregària, de trobada i de celebració de la fe. Hi hem compartit alegries i esperances, i també moments de dolor i de comiat. Hi hem escoltat la Paraula de Déu i ens hem aplegat al voltant de la taula de l’Eucaristia. En aquest aniversari, donem gràcies per les persones que han fet possible aquesta història. Recordem els preveres, les famílies i tots els qui hi han aportat temps, servei i estimació. Que la celebració ens ajudi a renovar el compromís de ser una comunitat propera i acollidora. I que, sota el patronatge de sant Josep, continuem creixent en la fe, l’esperança i el servei tot fent comunitat.

MISSA A SANT MATEU DE MONTNEGRE

El proper diumenge 29 de novembre, a les 9 del matí hi haurà missa a la parròquia de sant Mateu de Montnegre, per començar el temps d’Advent. Després de la missa compartim l’esmorzar. Hi som convidats!!!

  • LES NOSTRES PARRÒQUIES · SANT JOSEP

La parròquia de Sant Josep de Girona es va erigir el 1952, en un territori separat del de Mercadal. El seu temple, acabat el 1954, és obra de l’arquitecte Joaquim M. Masramon, amb obra escultòrica de Domènec Fita; i va ser consagrada pel bisbe Josep Cartañà el 24 de novembre de 1954. Per tant, és una parròquia amb una història relativament curta, de poc més de setanta anys, però molt plena de vitalitat i activitats obertes a tothom. La parròquia ha anat configurant la fesomia del barri que ha anat creixent en direcció a Montilivi i a Palau-sacosta.

  • D’ABSÈNCIA A PRESÈNCIA

Hi ha absències que pesen: una veu que ja no sentim, una mà que trobem a faltar, una porta que fa temps que ningú no travessa. També hi ha absències més discretes: ser en un lloc sense implicar-s’hi, passar pel costat d’algú sense veure’l, escoltar unes paraules sense acollir-les. Fer el camí d’absència a presència és aprendre a ser-hi amb el cor, a deixar-nos afectar per la vida dels altres i a respondre-hi amb allò que som i podem oferir.

El Regne de Déu pren cos en aquesta manera de ser presents. És servei, és amor, és disponibilitat. El seu valor no es mesura pel prestigi ni pels honors, sinó per la capacitat de cuidar, d’acompanyar i de compartir. Jesús ens ho mostra quan s’acosta als qui ningú no escolta, quan s’atura davant del dolor i quan es posa als peus dels deixebles per rentar-los. En aquests gestos, l’amor es fa concret i la presència de Déu esdevé propera.

Per viure així, ens cal acceptar els nostres límits. Reconèixer que no ho sabem tot, que ens cansem, que ens equivoquem i que necessitem ajuda ens fa més humans. Ens permet acostar-nos als altres sense superioritat i descobrir que també nosaltres necessitem ser sostinguts. La fragilitat compartida pot obrir un espai de confiança on ja no cal aparentar i on cadascú pot sentir-se acollit tal com és.

La realitat, però, té una opacitat que sovint ens desconcerta. Les coses concretes no sempre són com ens agradaria que fossin; les persones no responen sempre a les nostres expectatives, i la vida no segueix els camins que havíem previst. Hi ha situacions que només comprendrem parcialment. Ens cal mirar-les amb paciència, escoltar abans de jutjar i acceptar que la veritat d’una vida és més fonda que la primera impressió que ens en fem.

És el context de la vida el que dona sentit a allò que fem i som. Un silenci pot ser descans, por o tristesa; una paraula pot ferir o sostenir; un gest petit pot arribar en el moment en què algú més el necessita. Per comprendre les persones, cal acostar-se a la seva història. Darrere de cada actitud hi ha un camí recorregut, unes ferides, uns vincles i unes esperances que potser desconeixem.

Vivim en una societat marcada per un gran individualisme, que també entra en la nostra manera de fer i de ser cristians, ser Església. Ens acostumem a pensar des del propi interès, a defensar el nostre espai i a creure que cadascú s’ha de resoldre la vida tot sol. Però el Regne de Déu és sempre una obra compartida: una confluència de persones i de vides que, amb els seus dons i les seves limitacions, contribueixen a fer créixer el bé.

A vegades, aquesta comunió es construeix sense que en siguem del tot conscients. Una paraula amable, un gest senzill, una ajuda oferta a temps poden unir persones que semblaven llunyanes. Hi ha molt més que ens uneix que no pas que ens separa: la necessitat de ser estimats, el desig de viure amb dignitat, el dolor de les pèrdues, l’esperança de trobar un lloc on sentir-nos a casa. Reconèixer aquest fons comú ens ajuda a treballar plegats, fins i tot quan pensem diferent.

No podem reduir l’existència a uns mínims, a unes etiquetes o a quatre explicacions fàcils. La vida és més complexa, més substancial, més viva i plena de vigor. Per damunt de qualsevol entramat d’interessos, d’estructures o d’idees, hi ha persones. Hi ha històries reals, amb dolors i alegries, amb esperances i desencisos. Oblidar-ho empobreix la nostra mirada i pot acabar convertint l’altre en una xifra, un problema o un obstacle.

La dignitat de cada persona la fa única i incomparable. Ningú no pot ocupar exactament el seu lloc, ni la seva vida es pot mesurar només pel que produeix, pel que té o pel reconeixement que rep. Ens demana mirar el món i escoltar-lo, especialment allà on les veus són més febles i les presències passen més desapercebudes.

Fer el camí d’absència a presència és també atrevir-nos a viure en la veritat: reconèixer allò que som, assumir les nostres responsabilitats i deixar que la vida dels altres qüestioni les nostres certeses. Aquest és el camí que Jesús ens obre per esdevenir més humans en l’arbre de la creu: ser presents, servir i estimar, perquè ningú no quedi abandonat en l’absència. Perquè la creu ho abraça tot, i a tothom.

Mn. Jordi Reixach i Masachs
Girona, 22 de novembre de 2026

Full Parroquial 22 de novembre de 2026

BISBAT DE GIRONA

Suplement full 22 de novembre de 2026

Imprès. SHALOM/ Girona, 19 de novembre de 2026

novembre 2026
Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
30