Avui, Diumenge XXVI de durant l’any

PREGUEM . . .

• EN LES MISSES D’AQUEST MES PREGAREM:

Dissabte 5 de setembre : Joan Bosch i Mercè Lloret
Dissabte 12 de setembre: Antonia Morell i Joan Gómez
Dissabte 19 de setembre: Joan Vilosa i Dolors Bosch
Diumenge 27 de setembre: Sebastià Carreras i Mn.Frederic Pujol.

• ESCOLTANT-NOS, SOM COMUNITAT

• CATEQUESI PARROQUIAL

La catequesi parroquial començarà el pròxim dissabte 3 d’octubre. Aquest mateix dia podeu fer les inscripcions a la parròquia a les 18:00.
Què cal portar:
1 fotografia carnet.
30 € per la inscripció
Ja és podeu apuntar als infants nascuts el 2019.  (2n de primària)

• CANVI D’HORARI DE MISSA

El dissabte 26 de setembre NO HI HAURÀ LA MISSA DE LES 8 DEL VESPRE, perquè hi haurà missa el diumenge a les 11 del matí.

• FESTA DE SANT MIQUEL

El diumenge 27 de setembre, a les 11 del matí, celebrarem la missa en honor de sant Miquel arcángel, patró de la parròquia; amb l’acompanyament de la cobla Bisbal Jove, que tot seguit oferirà una audiciò de sardanes. Hi estem tots convidats!

• PREGÀRIA A SANT MIQUEL ARCÀNGEL

Sant Miquel Arcàngel, defensor del poble de Déu i servidor fidel del Senyor, protegiu les nostres parròquies i totes les persones que hi viuen. Ajudeu-nos a combatre el mal amb la força de la fe, a superar la por amb esperança i a respondre a l’odi amb gestos d’amor i de pau. Acompanyeu les famílies, conforteu els malalts i els qui se senten sols, encoratgeu els joves i sosteniu tots aquells que passen moments de dificultat. Ensenyeu-nos a escoltar Déu i a escoltar-nos els uns als altres. Feu que siguem una comunitat unida, acollidora, servicial i fraterna, capaç de portar l’Evangeli als nostres pobles i barris. Sant Miquel Arcàngel, guieu-nos pels camins del bé, defenseu-nos en les proves i conduïu-nos sempre cap a Jesucrist, llum, esperança i salvació del món. Sant Miquel Arcàngel, pregueu per nosaltres. Amén.

• CULTIVAR L’ESPERANÇA

Vivim un temps en què sembla que predominen les certeses absolutes i hi ha molt poc espai per al dubte. Un temps sorollós i accelerat, en què la incertesa, la melangia i els sentiments més profundament humans queden arraconats. Sovint hem substituït la cultura per la informació; la reflexió, per la denúncia; el diàleg, per la polèmica; i la gratuïtat, pel consum. Res no sembla durar gaire, tot passa de pressa, i aquella manera de comprendre la cultura com un camí de creixement humà i espiritual es va afeblint lentament.

També la persona corre el risc de quedar reduïda a un individu aïllat, preocupat només per ell mateix. Però la fe cristiana ens recorda que ningú no se salva sol. Som fills i filles de Déu, germans els uns dels altres, membres d’una mateixa comunitat. La parròquia és precisament un lloc on podem tornar a aprendre a viure com a poble: escoltant-nos, acollint-nos, compartint les alegries i els dubtes, i guarint les ferides de la vida.

Jesús parlava sovint de sembrar i de cultivar. Per treballar la terra cal conèixer-ne la història, observar-ne el present i confiar en el futur que encara no veiem. Cada gest d’amor, cada paraula de consol, cada visita a una persona sola i cada acte de perdó són llavors del Regne de Déu. Potser nosaltres no en veurem tots els fruits, però sabem que cap gest fet amb amor no es perd.
Viure la fe és conservar la curiositat i el desig de descobrir com actua Déu en la nostra vida. Qui cultiva la terra interior -amb la pregària, l’Evangeli, els sagraments i el servei als altres- també es deixa cultivar pel Senyor.

Una persona arrelada en Crist no és fàcilment manipulable, perquè aprèn a discernir, a escoltar i a no deixar-se arrossegar per les tempestes del fanatisme. La fe veritable no elimina les preguntes: ens ensenya a viure-les amb confiança, amb l’esperança posada només en Déu.

Tanmateix, també nosaltres podem caure en la temptació de convertir la fe en un simple saber fer: organitzar activitats, mantenir estructures o repetir costums. Tot això és necessari, però no és suficient. La vida cristiana neix de la trobada amb Jesucrist. Sense aquesta trobada, podem fer moltes coses i, alhora, perdre allò que els dona sentit.

Quan no sapiguem cap on anar, potser caldrà aturar-nos, seure i esperar. Fer silenci davant de Déu. El silenci no és buit: és l’espai on podem escoltar la seva Paraula i reconèixer la veu de l’Esperit. Quan el cor s’obre, Déu hi obre també una porta.

Acceptar la fragilitat no significa resignarnos. Significa reconèixer que no som autosuficients i que necessitem Déu i els altres. Jesús no va fugir de la fragilitat humana: la va acollir, la va compartir i la va portar fins a la creu. I és precisament des de la creu, signe aparent de feblesa, que va néixer la vida nova de la resurrecció.

Només si contemplem amb tendresa la fragilitat humana podrem esdevenir una Església que acull, acompanya i consola. Una parròquia no està cridada a ser una comunitat de persones perfectes, sinó una casa de portes obertes on cadascú pugui sentir-se estimat per Déu. Si ens deixem cultivar per Ell, fins i tot els nostres petits gestos podran fer néixer alguna cosa extraordinària: una esperança capaç de renovar la comunitat i de transformar el món.

Mn. Jordi Reixach Masachs
Girona, 27 de setembre de 2026

Full Parroquial 27 de setembre de 2026

BISBAT DE GIRONA

Suplement full 27 de setembre de 2026

^{Imprès. SHALOM/ Girona, 25 de setembre de 2026}